|
Amb mans d’artesà i ànima de nen, en Pep Aymerich modela la matèria i dialoga amb els elements per a re-trobar-se amb l’essencial de l’ésser i la natura. S’albira en totes les seves creacions una profunda necessitat de transcendència, un qüestionament constant sobre el conflicte de l’home davant la fragilitat de la seva existència.
Són múltiples els materials i els llenguatges per ell emprats; a cada un troba un mitjà amb el qual plasmar el seu sentit de la puresa i l’evidència de la senzillesa. El treball d’en Pep és el reflex íntim d’un cos en acció generant formes i espais. El que varia són les dimensions, els temps narratius: escultures, instal·lacions i performances, vídeo creacions… De la fusta n’extreu formes polides, circulars, còncaves, que acullen càlidament l’esperit; o bé còniques, ascendents, que intenten abastar-lo. Juga a reflectir-se amb les pedres, la seva mirada polièdrica es multiplica, és carícia i en elles és acariciada. Llum i aigua dissolen la quietud de les formes per a recrear estats atemporals i més eteris; també a la imatge filmada troba nous espais i possibilitats per als seus viatges interiors. El mirall el retorna sempre al seu jo més present, a una realitat d’aïllament d’on busca despertar. Els seus primers objectes escultòrics busquen l’harmonia en allò formal i una lluminositat pròxima a allò sagrat. Més endavant s’endinsa en la seva gairebé obsessiva indagació entorn el jo auto-referencial, tancat en sí mateix, qüestionant a la vegada la seva relació amb l’entorn. Així, les seves obres exteriors parlen al propi espai i integren la idea en el paisatge mentre que les instal·lacions en espais tancats recreen paratges i elements de la naturalesa que serveixen al públic de metàfores per reflexionar, a través de la experiència, sobre la seva interacció amb el que l’envolta. A vegades és més lúdic i també en les seves accions i vídeo creacions dóna a conèixer la seva inesgotable recerca cap a la lucidesa; sempre a partir de la seva discreta presència i la delicadesa d’un gest que acarona amb gratitud, amb reverència, allò sublim de l’existència. Elena Oña |
|
|||